Artista que
crea composicions literàries i musicals alhora, destinades a ésser
difoses mitjançant el cant dels joglars. En sentit estricte, aquesta
denominació és aplicada als poetes cultes i de nom conegut que
escriviren en una forma supradialectal dels parlars de les terres
d'oc als segles XII i XIII, bé que, als segles XIV i XV, fou
aplicada també als poetes d'aquestes mateixes terres i de Catalunya
i s'estengué als francesos (trouvères), als italians
(trovatori) i als gallegoportuguesos i castellans
(trovadores).
Poeta i músic
ensems, les seves composicions no són pas concebudes per a ésser
llegides, sinó escoltades. Hom pot establir que el nombre de
trobadors que escriviren en provençal (en el sentit ampli del mot)
és d'uns tres-cents cinquanta (la vaguetat és deguda a problemes
d'atribució o duplicitats de noms), dels quals resten exactament
2542 composicions, de 256 de les quals hom conserva la melodia.
Aquestes composicions són transmeses per un centenar de cançoners,
o antologies poètiques més o menys extenses, copiats principalment
als s. XIII i XIV, la immensa majoria per mà italiana, i en menor
proporció per mans llenguadocianes i catalanes. Els principals
cançoners han estat reproduïts diplomàticament, i de gairebé tots
els trobadors hi ha acurades edicions modernes, de manera que
actualment no roman inèdita cap poesia trobadoresca.
L'àrea
geogràfica genuïna de la producció trobadoresca ocupa els antics
comtats de Tolosa i de Provença, Gascunya, el Perigord, el Llemosí,
l'Alvèrnia, el Carcí i el Delfinat, però molt aviat s'estengué
fora dels límits propis de la llengua i atenyé una part del Poitou,
el nord d'Itàlia i Catalunya, fins i tot els regnes de Mallorca i de
València (per exemple, Berenguer d'Anoia, nat a Inca, o Pere el
Gran, nat a València), i fou escoltada a les corts de Sicília,
Malta, Navarra, Castella, Portugal i a l'imperi d'Orient.
Llur
condició social era molt diversa, car s'integraren en aquest conjunt
literari des d'alts i poderosos personatges (com ara el duc Guillem
IX d'Aquitània, comte de Poitiers, que regia més terres que el rei
de França) fins a personatges de baixa naixença, en l'entremig dels
quals hi ha barons més o menys poderosos, cavallers i "pobres
cavallers", mercaders rics i pobres, burgesos, etc.
Hom troba
sovint, malgrat certes característiques de la societat medieval,
entre trobadors de categoria molt distanciada, una autèntica
familiaritat de tracte i respecte mutu, que es palesen en els tan
freqüents debats entre uns i altres (així Guerau de Cabrera,
vescomte de Girona i d'Urgell, tingué amistat amb Marcabrú, del
qual es deia que era un infant trobat; Giraud de Bornelh, home
d'humil condició, debaté poèticament amb Alfons I, Huguet de
Mataplana, gran senyor i generós mecenes, dialogà amb l'espellifat
Reculaire, etc.).
D'altra banda, el trobador d'ofici era un autèntic
professional de la poesia, puix que la seva subsistència material en
depenia: Bernat de Ventadorn, Giraud de Bornelh o Gaucelm Faidit,
entre d'altres, vivien dels presents o de l'acolliment que rebien en
diverses corts, i aquesta vinculació es concretà al segle XIII, quan
certs trobadors percebien un sou per raó de llur activitat poètica,
com Cerverí de Girona, que figurà a la nòmina de servents i
funcionaris del futur Pere II. Això no obstant, la poesia
trobadoresca no fou patrimoni exclusiu dels professionals, car grans
senyors i burgesos rics la conrearen amb intencions molt diverses i
de vegades amb el domini propi del professional.
Per a personatges de
la noblesa, com Guillem de Berguedà, Bertran de Born, Raimbaud
d'Aurenja, Pons de Capduelh o Blacatz i Blacasset, la poesia fou o bé
una arma de llurs idees o ambicions o bé un esplai intel·lectual de
gran senyor; esporàdicament, escriviren també versos provençals
personatges com Ricard Cor de Lleó o Pere el Gran.
Tots, però, tant
els professionals com els doctes afeccionats, palesaren sempre un
gran domini de la versificació i de la retòrica i, molt sovint,
domini en l'art de compondre musicalment, car cal no oblidar que la
poesia trobadoresca fou sempre una manifestació artística molt
culta i completament oposada a allò que hom ha anomenat art popular.
Joglar
Al món romànic medieval, transmissor
oral de peces literàries, generalment en recitat cantat i sovint
acompanyat d'instruments musicals.
Gràcies als
joglars les obres literàries, anònimes o d'autor conegut, arribaven
al públic, el qual era en gran part privat de la lectura, no
solament per motiu de l'abundós analfabetisme, ans encara per la
raresa i el gran preu del llibre manuscrit.
El joglar de gestes,
a càrrec del qual anava la recitació d'obres molt extenses, havia
d'ésser dotat de bona memòria i de suficient enginy per a suplir-la
amb la improvisació, i no calia que fos un músic expert, per tal
com la melodia de les peces narratives era monòtona i simple.
El
joglar de lírica, a càrrec del qual anava la difusió de
peces breus de trobadors o de poetes cultes, havia d'ésser
rigorosament fidel a una lletra, a vegades filigranada i subtil, i a
una tonada molt elaborada.
Hom abusà del terme joglar, nom
que fou aplicat a creadors de poesia fins i tot en documentació
oficial (la cancelleria catalana, per exemple), cosa que produí una
reacció adversa d'alguns trobadors del segle XIII, com Cerverí de
Girona i Giraud Riquièr de Narbona.
Aquesta mateixa centúria, hom
troba a Catalunya una distinció entre els narradors de gestes
antigues i els recontadors de noves. En principi, els uns
havien de disposar d'un repertori amb temàtica antiga tradicional i
els altres havien de divulgar fets contemporanis (les conquestes de
Mallorca i de València, per exemple) en una mena de reportatges en
vers, per tal de satisfer la curiositat popular i consolidar la
propaganda de la casa reial.
Més endavant els joglars es feren cada
vegada més executants de música (ministrer) i apareixen vinculats
a les corts senyorials o als municipis.
(Articles "Trobador" i "Joglar de l'Enciclopèdia catalana)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada