Vassall
o feudatari
és el terme amb el qual en el feudalisme es designa a un noble de
categoria inferior que demana protecció a un noble de categoria
superior, el seu senyor feudal. Li jura fidelitat, dóna assistència
i presta servei militar a favor seu, rebent a canvi el control i
jurisdicció sobre la terra i la població del seu feu o senyoriu.
Origen
Els
reis germànics acostumaven a repartir grans lots de terra entre els
seus vassalls i familiars. Durant l'època carolíngia, els sobirans,
per fornir l'administració de grans territoris i armar exèrcits,
recorregueren al sistema de recompensar els serveis civils i militars
mitjançant la concessió de terres. Aquesta concessió territorial
pren el nom de benefici.
És, doncs, un territori atorgat en usdefruit a canvi del jurament de
fidelitat al rei o de determinats serveis prestat.
Expansió (segle X)
Però
des de mitjan del segle IX fins al començament del X, l’Imperi
carolingi s'anà descomponent en un mosaic de petits Estats, ja que
els grans senyors aconseguiren que els càrrecs comtals fossin
hereditaris. L'heretabilitat del benefici rebrà el nom de feu. El
feu era, doncs, un pacte entre dues persones nobles, una de les
quals, en posició preeminent (senyor feudal) rebia de l'altra
(feudatari o vassall) la prestació d'homenatge, amb el corresponent
jurament de fidelitat, a canvi de lliurar-li un domini reial, el feu.
L'objecte del feu consistia, generalment, en l’usdefruit d'un terme
rural, de la terra i altres drets inherents, però també podia ser
un càrrec o funció pública, l'explotació d'un establiment, unes
rendes...
A la vegada, els grans feudataris podien
concedir a altres persones part del benefici que rebien: el vassall
pot esdevenir senyor d'un vassall inferior. A través d'aquest
sistema de subinfeudacions, es constituí una jerarquia que donà a
la societat feudal una estructura piramidal, en el vèrtex de la qual
hi havia el sobirà, rei o emperador.
El vassallatge
La
relació que mantenen noble i vassall es denomina vassallatge, i és
considerat com un contracte bilateral (el qual estableix obligacions
recíproques entre ambdues parts). El contracte de vassallatge es
basa en obligacions mútues, que es van anar institucionalitzant en
època carolíngia, partint tant de l'evolució d'institucions del
Baix Imperi Romà com, sobretot, del dret consuetudinari germànic.
Les
obligacions del serf són auxilium
et consilium
(enteses com obligació de mantenir fidelitat militar i política), i
es reconeixien amb l'acte de l'homenatge, ritualitzat en una sèrie
d'actes físics (inmixtio
manum,
osculum)
que es realitzaven a la torre de l'homenatge del castell del senyor,
als quals seguia la investidura, en la qual el senyor lliurava
simbòlicament els mitjans de manteniment al vassall.
L'obligació
del senyor és la de mantenir al vassall, el que en la major part
dels casos consisteix en la concessió de l'usdefruit d'un feu
(terres amb camperols), que el vassall administra i de les rendes del
qual es beneficia, però no posseeix en règim de propietat: els
camperols també tenen drets sobre la terra, i el senyor del vassall
tampoc renuncia a una possible reversió en cas de traïció del
vassall (ruptura del contracte per incompliment de la fidelitat
deguda).
La
confusió de drets sobre la terra era possiblement una cosa pretesa
pel sistema. Els feus es van anar fent vitalicis i hereditaris al
llarg de l'Edat Mitjana, però el concepte de propietat privada és
aliè al món feudal, no tenint el paper central que va tenir en el
dret romà o que tindria en el capitalisme.
La
piràmide del vassallatge
La
possibilitat que un vassall prengui sota la seva protecció al seu
torn a altres homes, que passen a ser els seus vassalls i ell a ser
el seu senyor, estableix una xarxa piramidal de relacions de
vassallatge anomenada piràmide feudal o piràmide de vassallatge, a
la cúspide de la qual es troba l'emperador, sota ell els reis, sota
aquests els ducs, comtes i marquesos (els feus dels quals són els
ducats, comtats i marques), sota aquests els senyors de grans feus,
sota aquests els seus barons, infançons, cavallers, escuders, etc.
L'estructuració
del clergat i la seva vinculació als interessos de la noblesa pel
seu poder econòmic i territorial (mans mortes) i els tres vots
monàstics (pobresa, obediència i castedat) van produir una piràmide
semblant, tant en el clergat secular (papa, arquebisbes, bisbes,
canonges, arxiprestes, sacerdots) com en el regular (generals i
provincials de les diferents ordres religioses, abats i monjos dels
diferents monestirs) i en les ordres militars.
Per extensió
del terme, es consideren vassalls tots els súbdits pel que fa al seu
rei, siguin o no nobles, i fins i tot tots els subjectes a règim
senyorial pel que fa al seu senyor.
Crisi
del vassallatge (segle XIV)
La
dissolució de la piràmide feudal va començar per la seva cúspide,
quan els reis comencen a considerar-se imperator
in regno suo
(emperadors en el seu regne), recolzats moltes vegades pel Papa, del
que podien considerar-se teòricament vassalls.
La Baixa
Edat Mitjana va presenciar la crisi del vassallatge juntament amb la
crisi del segle XIV: la separació nítida entre l'alta noblesa
(senyors que havien concentrat grans extensions) i la baixa noblesa
empobrida (els gentilhomes), al mateix temps que s'enforteix el poder
real que evoluciona cap a les monarquies autoritàries i augmenta la
importància de la burgesia de les ciutats, que passen a ser un espai
polític d'importància, aliè a les xarxes del vassallatge, on
s'assenta el poder del patriciat urbà.
Vassall
i serf
Encara
que la confusió d'ambdós termes és molt freqüent (i hi ha textos
antics on això ocorre) no ha de pròpiament confondre's el terme
vassall amb el de serf, el qual no és un noble, sinó un camperol
que se sotmet a la protecció d'un noble, denominant-se servitud la
relació que s'estableix, i senyoriu l'espai físic i la institució
en la qual es dóna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada