La cançó

Tornar a la pàgina de presentació

Composició poètica de caràcter líric i generalment de tema amorós que, inicialment, anava acompanyada de melodia. D’origen obscur, constituïa ja la forma més elevada de la poesia occitana trobadoresca, i el seu tema era l’amor cortès i l’encomi. La denominació de cançó fou confosa alguna vegada amb la de vers; les Leys d’amor (s XIV) n’establien la diferència. Així, atribuïren al vers una extensió major, de cinc a deu estrofes o cobles, i unes possibilitats de contingut més àmplies; a la cançó, una extensió menor, de cinc a set estrofes, un contingut limitat als temes amorosos o encomiàstics, i un major refinament de les formes i en els mots. Bé que la llibertat estròfica era total, dins una cançó les estrofes mantenien una mateixa estructura a fi de poder ésser cantades sobre una mateixa melodia. La cobla o estrofa era presentada en tres agrupaments de versos: els dos primers grups rimaven entre ells en forma encreuada (ab ba) o encadenada (ab ab) i constituïen la part anomenada frons; el tercer grup no presentava forma determinada en la distribució de les rimes i era anomenat cauda. Aquest esquema bàsic es complicà amb el temps amb l’afegitó de rimes noves en el frons (ex: aba cc, o abb cc). Si, en general, les rimes de la cauda eren diferents de les del frons, a vegades l’última de la primera part coincidia amb la primera de la segona (ex: ab ba, acca, o bé ab ab, bcbc). Aquesta mena d’enllaços es feren més freqüents en els darrers trobadors i fou un procediment prou seguit en la poesia catalana medieval. La cançó acabava generalment amb una tornada que contenia l’endreça feta a la dama; aquesta tornada, que a vegades es presentava doble i, rarament, triple, s’adaptà a l’estructura i a la disposició de rimes de l’última part de l’estrofa i podia arribar a reproduir la cauda entera. Coneguda i practicada a la cort de Frederic II de Sicília, la cançó occitana fou una de les bases sobre les quals Dant teoritzà en el De vulgari eloquentia. Els poetes de l’escola siciliana aportaren alguna modificació, que fou seguida pels poetes del stil nuovo. Petrarca deixà vint-i-nou cançons, considerades modèliques. L’anomenada cançó petrarquista o italiana comporta un nombre indeterminat de cobles o stanze dividides en dues parts mètriques corresponents a dos tipus melòdics que poden repetir-se: fronte i sirma (o coda). A vegades les dues parts van enllaçades per un vers curt anomenat chiave. La cançó petrarquista penetrà, gràcies a Joan Boscà, en la literatura castellana, on arrelà. La poesia catalana contemporània a aquesta penetració restà molt de temps fidel a la cançó tradicionalista, reduïda gairebé a l’ús dels decasíl·labs d’Ausiàs Marc, i a l’heptasíl·lab, en estrofes regulars de vuit versos. No fou fins al s XVI que la cançó italiana fou conreada per poetes catalans. (Enciclopèdia Catalana)