Tornar a la pàgina mare del bloc de literatura medieval catalana
Qui eren?
Els poetes que integren
la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es
confonen els naturals del migdia de les Gàl·lies amb italians i
catalans, són anomenats trobadors, i llur activitat literària
és designada amb el verb trobar,
el contingut semàntic del qual és paral·lel al del llatí invenire
que significa “trobar” (una cosa) i “crear literàriament”.
El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el
de trobador s’estengué a les altres llengües per designar
els autors de les poesies cultes en llengua vulgar: trouvère
en francès, trovator en italià, trobador en castellà
(després escrit trovador). El trobador no tan sols redactava
el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música
amb la qual aquella havia d’ésser difosa per mitjà del cant. El
trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners
medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de
poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment
exigia al trobador una elevada formació i una especialització
determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La
rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvisacions.
El trobador, des del
moment que havia d’aprendre el seu ofici poètic i vivia mercès a
ell, era un professional de la literatura. Un Bernat de Ventadorn, un Giraut de Bornelh o un Arnaut Daniel
vivien de l’acolliment i de les recompenses que rebien a les
diverses corts que freqüentaven. Però ja de bon antuvi hi hagué
grans senyors reis, prínceps sobirans, barons feudals que
conrearen la poesia provençal i esdevingueren trobadors, com ara el
més antic d’obra conservada, Guilhem de Peitieu (o sigui Guillem,
duc d’Aquitània i comte de Poitiers), Ricard Cor de Lleó o
Raimbaut d’Aurenga (comte d’Orange), exemple que fou seguit per
altres senyors pertanyents a graus inferior de la jerarquia feudal.
I, així com la cavalleria era una institució que feia germans
d’armes tots els qui la professaven, la poesia provençal establí
una certa germandat entre els trobadors, qualsevulla que fos la
classe o l’estament a què pertanyien. Es tracta d’un interessant
fenomen, que avui anomenaríem social, que trobà ressò a Catalunya,
on un rei com Alfons I va debatre poèticament amb el trobador
llemosí Giraut de Bornelh, d’humil llinatge, i Pere Salvatge (si
no és que es tracti de la mateixa persona). Cal fer notar, emperò,
que a Catalunya abunden més els trobadors que foren senyors feudals
o vassalls de certa categoria (Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera,
Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà,
etc.) que no pas els de baixa condició i exclusivament professionals
de la poesia, com ara el cas de Cerverí de Girona, dit també
Guillem de Cervera. El que importa és que el trobador, només pel
fet d’ésser-ho, així que reunia certs mèrits literaris i
aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia d’ocupar
un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme
ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d’Orient.
Com s’expressaven?
Existeix un prejudici
vulgar segons el qual tota la poesia trobadoresca és amorosa,
delicada i abrandada, o que només s’atura en temes agradables i
primaverals i que solament lloa i afalaga dames i grans senyors. Hom
no té en compte que gran part del repertori trobadoresc és
constituït per peces que pertanyen al gènere anomenat sirventès,
vehicle de la ira, de l’odi, de la reprensió moralitzadora, de
l’atac personal i de l’exposició, de vegades polèmica, d’idees
que avui en diríem “polítiques”. Amb el sirventès els
trobadors exposen conceptes immediats o remots, particulars o
generals, que res no tenen a veure amb l’amor. Un sirventès pot
aconsellar liberalitat als poderosos, sol·licitar la incorporació a
una acció de guerra, criticar la conducta d’un sobirà, mofar-se
d’un poca-vergonya o d’un infeliç, blasmar un trobador que fa
versos dolents o un joglar ignorant o que desafina cantant. El
sirventès sol manllevar l’esquema estròfic i la música a una
cançó de tema amorós, sobretot si aquesta frueix de popularitat i
és coneguda, amb la finalitat d’assolir una més gran difusió
aprofitant-se d’una tonada molt sabuda. No és rar el cas d’un
sirventès adreçat contra determinada persona que troba resposta,
escrita per una altre trobador, que surt en defensa de la persona
blasmada, però sempre mantenint el mateix estrofisme, les mateixes
rimes i melodia.
El plany (provençal planh) és el lament fúnebre per la mort d’una
persona, generalment un gran senyor que protegia el trobador. El
debat poètic, o discussió entre dos trobadors, pot escaure’s en
la mateixa composició, en la qual les estrofes senars són escrites
per l’un i les parelles per l’altre, o en dues composicions
separades. El debat rep el nom de tençó quan la discussió
és lliure, i el de partiment i joc partit quan el
trobador que pren la paraula posa al seu adversari un problema que
pot tenir dues solucions i es compromet a mantenir el punt de vista
contrari al que triarà el seu interlocutor. Es tracta, doncs, d’un
joc de pur enginy.
La pastorel·la
narra el fet de trobar-se un cavaller o el trobador mateix amb una
pastora, en ple camp, i el diàleg amorós entre tots dos. L’alba
descriu l’enuig dels enamorats que, després d’haver passat la
nit junts, han de separar-se a l’eixida del sol, i de vegades la
peça és posada en boca del gaita, guaita o sentinella, que
ha estat vetllant per tal que la parella no fos sorpresa. Existeixen
algunes albes religioses, on la situació es trasllada a l’estil
diví.
La dansa i la
balada són cançons per a cor i solista, aptes per a ésser
ballades (com indiquen els noms: dansa, de dansar, i
balada de balar, o sigui “ballar”). Es
caracteritzen per la presència del refrany (provençal
refranh), que és cantat pel cor, i que a la dansa es troba
separat de les cobles que canta cada solista, mentre a la balada
alguns dels seus versos s’intercalen en aquelles.
Hi ha algunes modalitats
i gèneres menors que cal recordar: la cançó de croada,
l’enuig i el plaer, l’escondit, el somni,
el gap, el salut d’amor, la retronxa,
l’estampida i el descort, la sestina, el vers
i la cançó.
Què
pretenien?
El peculiar concepte de
l'amor
que s’exposa en la cançó dels trobadors rep, des de finals del
segle XIX, el nom d’amor cortès, acceptat comunament per la crítica i que
és prou acceptat. La cortesia, terme tan freqüent en la
poesia dels trobadors, designa, en la seva més immediata accepció,
la conducta, actitud o posició davant la vida de l’home que viu en
una cort, que, per l’especial educació i el prestigi social,
esdevé el model d’un ideal humà de refinament i de valors
espirituals. El cavaller cortès i la dama cortesa són,
al segle XII, prototipus de persones que reuneixen tot un seguit de
qualitats que l’home medieval considera superiors: noblesa de sang,
gallardia, generositat, lleialtat i elegància, tot això dintre de
l’estructurada i jerarquitzada societat feudal. El concepte de
cortesia adquireix entre els trobadors una determinació especial que
es va precisant quan s’hi integren altres nocions, principalment la
de la mesura, sentit de l’equilibri i de la moderació i
certa disciplina interior, i del jovent, el qual, contra el
que podria semblar d’antuvi, no està en relació amb l’edat,
sinó que expressa l’espontània generositat moral i el fet de
lliurar-se a un altre incondicionalment i voluntària. La cortesia
arriba gairebé a identificar-se amb l’amor, més concretament amb
la fin'amor
(o sigui “amor lleial”, i cal no oblidar que amor, en
provençal i en català antic, és un mot femení), de la qual cosa
es conclou que tot cavaller cortès ha d’ésser al mateix temps un
lleial enamorat si vol adquirir pretz (“preu”, “mèrit”),
que es divulgui el seu laus (“llaor”, “fama”) i
assolir el joi
(“joia”, “alegria jubilosa”). La generositat (el donars)
és condició indispensable per a tot aquell que aspiri a esdevenir
cortès, que ha de fer ostentació de liberalitat (larguesa) i
defugir l’avarícia (escarsetat), defecte propi de la
persona vil (el roí).
Quina és l’essència?
El trobador s’anomenarà
ell mateix hom d’una dona que denomina midons, o
sigui el vasall (homo) d’un senyor (meus dominus). I
és ben significatiu que la dama designada amb una paraula masculina:
midons, “el meu senyor”, peculiaritat que retrobem a la
poesia gallego-portuguesa (mia senhor) i perdurarà en aquells
poetes castellans que anomenaran la seva dama “mi dueño”.
En aquesta mesura feudal
la donzella, o sigui la dona soltera, no pot tenir cabuda; la dama,
en canvi, la domina, muller del senyor, dominus, es
troba situada, en una cort o en un castell, al lloc preeminent i més
venerat. Hom li deu fidelitat i respecte que, en traslladar-se els
conceptes feudals als poètics, es converteixen en amor. Per aquesta
raó la dama a la qual el trobador dedica les seves poesies i de qui
es confessa servidor i vassall, és sempre una dona casada, esposa,
molt sovint, del mateix senyor feudal del poeta. Amb això arribem a
l’essència de l’amor cortès, o sigui l’amor característic de
les corts feudals. Per a comprendre millor aquest concepte observem
que els matrimonis entre les grans famílies feudals rarament es
devien a la lliure elecció dels contraents, car gairebé sempre eren
imposats, moltes vegades abans de conèixer-se, per raons polítiques
o econòmiques, la qual cosa reduïa el matrimoni a la seva condició
de contracte humà. L’amor cortès, en canvi, proclamava
l’espontaneïtat, i molt sovint els trobadors afirmen que “han
escollit” la millor de les dames, cosa que no podien afirmar llurs
marits, que no havien tingut la possibilitat d’escollir. I així
s’arriba a la sorprenent conclusió que l’amor autèntic és
l’extramatrimonial i que, per tant, amor i matrimoni són dos
conceptes irreconciliables.
Per bé que existeixen
evidents excepcions, l’amor cortès es limita a una mena de joc
galant i de tribut a la bellesa i noblesa d’una dama. Si el marit
d’aquesta no comprèn la cortesia i no tolera aquesta
situació esdevé l’odiat gilós, maleït i temut pel
trobadors. Aquest aspecte, l’il·lustra molt bé la fabulosa vida
de Guillem de Cabestany, trobador assassinat per un gilós,
l’acció del qual és castigada pel nostre rei Alfons. A la cort
abunden els lausengiers (“aduladors”, “maldients”),
que són els qui, per afalagar el gilós, li descobreixen, amb
delacions calumnioses, l’amor que el trobador professa a la dama.
D’aquesta manera es creen unes situacions fixes molt sovint
repetides en la cançó amorosa: les enraonies malicioses dels
lausengiers i la reprovable actitud del gilós, que és incapaç de
comprendre el servei que el trobador ret a la dama amb la poesia.
La nostra nòmina de trobadors catalans d’obra conservada és la
següent:
El rei Alfons
Guerau de
Cabrera
Berenguer de Palol
Ponç de Guàrdia
Guillem de Berguedà
Pere Galceran
Guillem de Cabestany
Huguet de Mataplana
Ramon Vidal de
Besalú
Ponç d’Ortafà
Ramon de Rosselló
Formit de
Perpinyà
Guillem de Cervera (Cerverí de Girona)
Guillem Ramon
de Gironella
Pere el Gran
Peironet i Peire Salvatge
Jaume
II
Jofre de Foixà
Frederic de Sicília
Ponç Hug
d’Empúries
Anònim (vers 1293)
El bord del rei
d’Aragó
Amanieu de Sescars
Berenguer d’Anoya
(Martí de Riquer, Antoni
Comas, Joaquim Molas. Història de la literatura catalana)
